Música Posdigital Procesos de composición en la cuarta práctica musical

Abstract

La música postdigital és una música que pertany a la gran família de la música electrònica, que es basa a fer sonar el programari; és a dir, que a través de la seva escolta, podem intuir o conèixer parcialment les eines o els processos digitals que intervenen en la manera en què s'han organitzat aquests sons. És una música que treu profit de la presència ubiqua de la tecnologia digital en la nostra vida, i produeix una reverberació mediàtica des d'aquest context cap a les formes musicals. Per tant, en aquest exercici de ressonància amb el qual el programari es fa explícit –i audible– en la forma musical, l’ordinador es desplaça de la seva condició habitual, passant de ser una eina a ser un instrument més en la composició. El terme música postdigital ens permet, llavors, revelar els processos de composició que articulen interaccions humanes i no-humanes i descriuen, en última instància, la inserció de les dinàmiques digitals en la música. Amb la present recerca, tractaré de detallar les formes i la política de la música postdigital. A través de diferents projectes musicals, m'acosto a la producció d'un coneixement pràctic en l'àmbit de la música, creuat per processos, mètodes i eines de composició digital. El que he anomenat música postdigital és una pràctica musical no-acadèmica, dispersa i extremadament complexa des del punt de vista polític i contextual. Encara que les seves operacions consisteixen principalment en l'experimentació amb el timbre a través del programari, la música postdigital no compta amb una forma exacta, sinó amb diferents expressions i codis que ens deixen conèixer-la. A través de la música postdigital podrem apropar-nos al que he anomenat una 'gestualitat postdigital': una abstracció de com la presència ubiqua de la tecnologia digital ha afectat el teixit relacional de la música. Aquesta és una tesi en línia, fragmentada, intervinguda, carregada d'enllaços i forçada a la descàrrega, que tracta d'involucrar al lector en la mateixa lògica de l'acumulació i de la distracció que caracteritza al músic postdigital. No obstant això, malgrat el seu format desorientador, servirà com un lloc ferm sobre el qual situar- se en la xarxa de codis musicals postdigitals. El resultat d'aquesta tesi és un aparell teòric i pràctic que ha aconseguit explicar els cinc codis de la música postdigital: maximalisme, decuantització, errors forçats, deformació i ironia. Aquests cinc codis expressen, a la seva vegada, cinc gestos recurrents, que podem identificar de manera transversal en qualsevol peça musical postdigital: acumular materials i processos, abandonar la notació, experimentar amb el programari, transformar i texturar sons, i establir relacions contextuals problemàtiques. I aquests gestos, al seu torn, reprodueixen els efectes del context digital en la música: la incomoditat amb la norma social, la degradació de les formes i els sons en el bucle continu de descàrrega i processament, l'esgotament i la recursivitat dels sons digitals o la pressa per reproduir la ficció de la novetat.

La música posdigital es una música que pertenece a la gran familia de la música electrónica, que se basa en hacer sonar el software; es decir que, a través de su escucha, podemos intuir o conocer parcialmente las herramientas o los procesos digitales que intervienen en el modo que se han organizado sus sonidos. Es una música que saca provecho de la presencia ubicua de la tecnologia digital en nuestra vida, y produce una reverberación mediática desde este contexto hacia las formas musicales. Por lo tanto, en este ejercicio de resonancia con el cual el software se hace explícito –y audible– en la forma musical, el ordenador se desplaza de su condición habitual, pasando de ser una herramienta a convertirse en un instrumento más de la composición. El término música posdigital nos permite, entonces, revelar los procesos de composición que articulan interacciones humanas y no-humanas y describen, en última instancia, la inserción de las dinámicas digitales en la música. Con la presente investigación, trataré de detallar las formas y la política de la música posdigital. A través de diferentes proyectos musicales, me acerco a la producción de un conocimiento práctico en el ámbito de la música, atravesado por procesos, métodos y herramientas de composición digital. Lo que he llamado música posdigital es una práctica musical no académica, dispersa y extremadamente compleja desde el punto de vista político y contextual. Aunque sus operaciones consisten principalmente en la experimentación con el timbre a través del software, la música posdigital no cuenta con una forma exacta, sino con diferentes expresiones y códigos que nos permiten conocerla. A través de la música posdigital podremos acercarnos a lo que he llamado una ‘gestualidad posdigital’: una abstracción de cómo la presencia ubicua de la tecnología digital ha afectado al tejido relacional de la música. Esta es una tesis en línea, fragmentada, intervenida, cargada de enlaces y forzada a la descarga, que trata de involucrar al lector en la misma lógica de la acumulación y de la distracción que caracteriza al músico posdigital. No obstante, pese a su formato desorientador, servirá como un lugar firme sobre el que situarse en la red de códigos musicales posdigitales. El resultado de esta tesis es un aparato teórico y práctico que ha conseguido explicar los cinco códigos de la música posdigital: maximalismo, decuantización, errores forzados, deformación e ironía. Estos cinco códigos expresan, a su vez, cinco gestos recurrentes que podemos identificar de manera transversal en cualquier pieza musical posdigital: acumular materiales y procesos, abandonar la notación musical, experimentar con el software, transformar y texturizar sonidos, y establecer relaciones contextuales problemáticas. Y estos gestos, a su vez, reproducen los efectos del contexto digital en la música: la incomodidad con la norma social, la degradación de las formas y los sonidos en el bucle continuo de descarga y procesamiento, el agotamiento y la recursividad de los sonidos digitales o la prisa por reproducir la ficción de la novedad.