Desarrollo e implementación de la Planificación de Decisiones Anticipadas en Cataluña: análisis del impacto de su puesta en práctica a partir de la autoeficacia de los profesionales sanitarios

Abstract

La planificación de decisiones anticipadas (PDA) ha emergido como un proceso facilitador del respeto a la autono mía en la atención a personas con enfermedades crónicas avanzadas. Esta autonomía se construye en función del contexto asistencial, social, cultural, económico e incluso de las políticas en salud. En este sentido, se considera que el fundamento ético de la PDA es la autonomía relacional, y esta determina el estilo de la relación terapéutica entre la persona enferma y su equipo asistencial. A pesar de los esfuerzos por hallar un consenso definitorio de la PDA que promueva el despliegue de este concepto en contextos y ámbitos asistenciales diversos, es importante conocer las particularidades de su puesta en práctica en relación a muchos aspectos: el entorno asistencial, la trayectoria de enfermedad, las peculiaridades socioculturales, y, por supuesto, las necesidades individuales. La PDA se entiende como un proceso deliberativo y estructurado a partir del cual la persona expresa sus valores, deseos y expectativas con el objetivo de planificar la atención que desea recibir. En este proceso participan las personas enfermas, su entorno afectivo y todos los equipos que les atienden. Uno de los conceptos que se ha relacionado frecuentemente con la implementación de programas de PDA es la autoeficacia, constructo principal de la teoría social cognitiva de Albert Bandura. La autoeficacia es un determinante clave para que los profesionales se involucren en la puesta en práctica de procesos de PDA. Si los profesionales tienen buenas expectativas de resultados (el proceso de PDA es positivo y aporta valor) y además manifiestan expectativas de autoeficacia (el proceso de PDA es factible y sé como llevarlo a cabo), con mayor seguridad estos profesionales se involucrarán en su desarrollo. La evaluación de la au toeficacia contribuye a la medida del impacto de programas de PDA. En Cataluña se desarrolló en 2015 el modelo catalán de PDA y su implementación puso especial énfasis en los profesionales de atención primaria. El modelo catalán es una buena oportunidad para describir cómo se diseña y desarrolla un programa de PDA, qué impacto supone en los profesionales a los que se dirige y cómo esto se transfiere a la práctica clínica. La autoeficacia en PDA evaluada a partir de un instrumento validado en los profesionales de atención primaria puede facilitar la descripción de este impacto, y contribuir al desarrollo de estrategias que faciliten la eficiencia de su implementación.

La planificació de decisions anticipades (PDA) ha emergit com un procés facilitador del respecte a l’autonomia en l’atenció a persones amb malalties cròniques avançades. Aquesta autonomia es construeix en funció del context assistencial, social, cultural, econòmic i fins i tot de les polítiques en salut. En aquest sentit, es conside ra que el fonament ètic de la PDA és l’autonomia relacional, i aquesta determina l’estil de la relació terapèutica entre la persona malalta i el seu equip assistencial. Malgrat els esforços per trobar un consens definitori de la PDA que promogui el desplegament d’aquest concepte en contextos i àmbits assistencials diversos, és im portant conèixer les particularitats de la seva posada en pràctica en relació a diferents aspectes: l’entorn assis tencial, la trajectòria de malaltia, les peculiaritats socioculturals, i, per descomptat, les necessitats individuals. La PDA s’entén com un procés deliberatiu i estructurat a partir del qual la persona expressa els seus valors, desitjos i expectatives amb l’objectiu de planificar l’atenció que desitja rebre. En aquest procés participen les persones malaltes, el seu entorn afectiu i tots els equips que els atenen i els cuiden. Un dels conceptes que freqüentment s’ha relacionat amb la implementació de programes de PDA és l’autoeficàcia, constructe princi pal de la teoria social cognitiva d’Albert Bandura. L’autoeficàcia és un determinant clau perquè els professionals s’involucrin en la posada en pràctica de pro cessos de PDA. Si els professionals tenen bones expectatives de resultats (el procés de PDA és positiu i aporta valor) i a més manifesten expectatives d’autoeficàcia (el procés de PDA és factible i sé com dur-lo a terme), amb major seguretat aquests professionals s’involucraran en el seu desenvolupament. L’avaluació de l’autoeficàcia contribueix a la mesura de l’impacte de programes de PDA. A Catalunya es va desenvolupar en 2015 el model català de PDA i la seva implementació va posar especial èmfasi en els professionals d’atenció primària. El model català és una bona oportunitat per a descriure com es dissenya i desenvolupa un programa de PDA, quin impacte suposa en els professionals als quals es dirigeix i com això es transfereix a la pràctica clínica. L’autoeficàcia en PDA avaluada a partir d’un instrument validat en els professionals d’atenció primària pot facilitar la descripció d’aquest impacte, i contribuir al desenvolupament d’estratègies que facilitin l’eficiència de la seva implementació.

Advance care planning (ACP) has emerged as a process that promotes autonomy in the care of people with advanced chronic diseases. This autonomy is built upon healthcare, social, cultural, economic context and even health policies. In this sense, it is considered that the ethical foundation of ACP is relational autonomy, and this determines the style of the therapeutic relationship between the sick person and their healthcare team. Despite the efforts to find a consensus definition of ACP that promotes its adoption in diverse contexts and care settings, it is important to know the particularities of its implementation in relation to many aspects: care envi ronment, trajectory of disease, sociocultural peculiarities, and, of course, individual needs. ACP is understood as a deliberative and structured process from which the person expresses their values, wishes and expecta tions in order to plan the care they wish to receive. The ill people, their loved ones and all the teams that care for them should participate in this process. One of the concepts that has been frequently related to the implementation of ACP programs is self-efficacy, the main construct of Albert Bandura’s social cognitive theory. Self-efficacy is a key determinant for professionals to be involved in the implementation of ACP processes. If the professionals have good expectations of results (.i.e. ACP process is positive and adds value) and also show expectations of self-efficacy (i-.e. ACP process is feasible and I know how to carry it out), with greater security these professionals will be involved in its development. The evaluation of self-efficacy contributes to the measurement of the impact of ACP programs. In Catalo nia, the Catalan model of ACP was developed in 2015 and its implementation placed special emphasis on primary care professionals. The Catalan model is a good opportunity to describe how an ACP program is designed and developed, what impact it has on the professionals it is aimed at and how this is transferred to clinical practice. Self-efficacy in ACP evaluated from a validated instrument in primary care professionals can facilitate the description of this impact and contribute to the development of strategies that facilitate the efficiency of its implementation.